La quotidianitat de les cançons de Nacho Umbert (a més d’algun dormilega de darrera hora) va fer que casa seva esdevingués el lloc ideal per escoltar les seves cançons de viva veu. Així vam matar dos pardals d’un sol tret: per una banda, vam tafanejar el pis on viu Umbert (ell és dissenyador d’interiors, professió en la qual ha treballat tota la vida), i per l’altre ens vam meravellar del component màgic que les seves cançons-història desprenen. I ho vam fer poc abans que publiqués el seu primer disc. El vam tenir tocant per a nosaltres mentre la seva xicota cuinava. I després va venir en Refree amb la seva “guitarra carraca”, i tot plegat va ser molt bonic. I molt quotidià.
